Passo amb la moto pel
seu costat i ni tant sols aixeca el cap. Una cria d’ocell balda per posar el
bec entre les reixes del desaigües d’una font urbana, i tot i que passo ben a prop
fent soroll, sembla que la set o la desesperació és mes grossa que l’ensurt. Es
un pollet molt jove, sense la mare.
Una sensació profunda
de tristor i desemparament em colpeja el pit, com la d’un nen perdut sense la
mare, sol i aterrit, amb set i potser gana. Possiblement lliurat a la seva
pròpia sort, sense protecció, i sense possibilitats de tirar endavant el seu
projecte de vida.
L’atenció a la
circulació em treu d’aquest estat i emoció momentanis. Però alguna cosa queda
... Queda la sensació de la fragilitat de la vida, de que som sempre
vulnerables, però sobretot em queda la constància de que tots formem part del
mateix, de que les emocions son compartides, i de que no podem ser éssers
complets i feliços ignorant els altres éssers i la seva felicitat i plenitud.
Entradas
