Una cria d’ocell balda per posar el bec entre les reixes

Passo amb la moto pel seu costat i ni tant sols aixeca el cap. Una cria d’ocell balda per posar el bec entre les reixes del desaigües d’una font urbana, i tot i que passo ben a prop fent soroll, sembla que la set o la desesperació és mes grossa que l’ensurt. Es un pollet molt jove, sense la mare.

Una sensació profunda de tristor i desemparament em colpeja el pit, com la d’un nen perdut sense la mare, sol i aterrit, amb set i potser gana. Possiblement lliurat a la seva pròpia sort, sense protecció, i sense possibilitats de tirar endavant el seu projecte de vida.

L’atenció a la circulació em treu d’aquest estat i emoció momentanis. Però alguna cosa queda ... Queda la sensació de la fragilitat de la vida, de que som sempre vulnerables, però sobretot em queda la constància de que tots formem part del mateix, de que les emocions son compartides, i de que no podem ser éssers complets i feliços ignorant els altres éssers i la seva felicitat i plenitud.